Un DAFO per desplegar l'educació social a Rumania

A partir de la xerrada d'avui a classe, i la petita contextualització de com està la realitat a Rumania en l'àmbit educatiu hem pogut fer un DAFO, el qual per a mi seria :

Com a DEBILITATS podriem considerar que hi ha molts col·lectius que no estan contemplats i per tant es troben desatesos; afegint que els grups minoritaris els quals no tenen recursos econòmics, o potser els suficients per poder pagar l'educació formal, sovint es veuen inclosos en els programes (pocs que n'hi ha) destinats als col·lectius amb alguna discapacitat, ja sigui física o mental.

Com a AMENAÇA, considero que les debilitats esmentades anteriorment fan que hi hagi o hi pugui haver en uns anys, un aïllament d'una part concreta de la societat. D'altra banda considero com a amenaça el fet que les polítiques socials estiguin descontextualitzades amb les necessitats reals de la població de Rumania.

Com a FORTALESA , considero que un punt molt a favor és que l'Educació Especial a Rumania és gratuïta, i alhora existeixen forces subvencions i ajudes econòmiques per tal que tothom o gran part de la població pugui cursar els estudis tant obligatoris com els universitaris. Conseqüentment, hi ha un alt percentatge de persones amb formació universitaria en comparació a altres països.

Com a OPORTUNITAT , crec que la caritat pot ser un possible punt de partida pel desenvolupament de les noves polítiques socials que haurien de sorgir, les quals haurien d'estar més adaptades a la societat del territori.

Les necessitats educatives i les diferents maneres de detectar-les.

De necessitats hi ha de molts tipus.. si ho prenem una mirada teòrica en podem diferenciar quatre tipus:  necessitat normativa, necessitat expressiva o demandada, necessitat sentida, necessitat relativa i necessitat prospectiva. 

Però al cap i a la fi que entenem nosaltres per necessitat? Sovint entendrem com a necessitat allò el qual no podem prescindir, com per exemple l'alimentació. I quan parlem de necessitats educatives? Si tenim en compte la idea que li hem atribuit anteriorment al terme necessitat, aleshores en aquest cas fa referència a alguna cosa educativa a la qual no podem prescendir, com per exemple saber llegir.

Possiblement aquests dos exemples de necessitats són ben diferents, no és el mateix no poder menjar , ja que no podriem viure, que no saber llegir, ja que si que podriem viure però potser no en les millors condicions ja que ens mancarien moltes altres coses, com per exemple una cosa tant important a les societats com és la cultura.

Molts cops parlem de les necessitats quan hi ha una mancança d'aquestes, i per tant s'ha de fer alguna cosa per paliar aquestes. En el cas d'una manca de necessitats educatives utilitzariem diferents eines educatives que tinguessin una funció de reforç o fins i tot complementació.

Existeixen diversos models de detecció deles necessitats formatives, dos d'ells serien el model normatiu i el  model col·laboratiu.
La diferència d'ambdós models és que el primer es basa en la coneixença i detecció de les diferents necessitats per tal que una persona externa o més ben dit, professional, pugui elaborar una intervenció per paliar aquestes mancances; i en el segon model es tracta de detectar-les però perquè en un futur la persona afectada sigui capaç de identificar-les per si mateixa i poder resoldre-les autònomant.

Hi ha altres recursos com són els DAFO's (Debilitats, Fortalses, Oportunitats i Amenaces) , el PMI  o bé elaborant el diagrama de Ishikawa.

Com bé he esmentat hi ha molts tipus de necessitats, i segurament les necessitats específiques de cada persona dependran del moment de la vida que estiguin passant i conseqüentment de l'edat.
En el cas d'una dona gran la qual comença una nova etapa a una residència geriàtrica , com és el cas conegut avui a classe de la senyora Maria,  té la necessitat de opinar, de ser escoltada i respectada en els seus ritmes de vida, possiblement diferents als d'una altre persona que resideixi a la mateixa residència. La senyora Maria necessita que se'ls hi permeti aquella autonomia que poden assolir, és cert que cadascú tindrà unes capacitats o unes altres, però respectar que aquells que encara poden valdre's per ells mateixos en alguns aspectes se'ls respecti i se'ls permeti fer.

El moment en què ens fem grans i perdem algunes de les nostres facultats és un moment prou dur per la persona, com per què aquestes limitacions siguin imposades simplement per un benefici i facilitat pels treballadors d'una institució.

Com treballar la solitud de les persones?

Jose Coomonte, un educador que treballa amb joves de salut mental ens va presentar el seu dia a dia, i algunes de les experiències que ha tingut al llarg del seu trajecte professional en aquest àmbit tant especial: La salut mental.

La salut mental és un àmbit que sovint crea controvèrsia, ja que actualment és un sector molt ampli. Què entenem per salut mental? Cadascú tindrà la seva visió i opinió al respecte. Per a mi , moltes de les persones que són diagnosticades actualment amb algun trastorn mental, al cap i a la fi no són més que persones que en un moment determinat de la seva vida passen per un moment difícil, una dificultat que no saben com sobrepassar-la i que sovint no poden entendre els seus sentiments. En canvi, per a molts altres professionals, el fet de trobar-te en aquest moment , aquella persona ja seria considerada com una persona amb una psicopatologia.
Uns dels casos que em crea més conflicte intern és el dels adolescents; hi ha tants joves i fins i tot infants, que són diagnosticats amb TDH o TDA , o mil i un més transtorns de la conducta, simplement per sortir d'allò que la societat ha establert com a actituds que es troben dintre dels parametres de normalitat. I al cap i a la fi què és l'adolescència? No és a cas un moment de canvi, de traspàs, d'adaptació...?

Tots aquests diagnòstics sovint són etiquetes que assenyalen una marca negativa de la persona i per tant, al cap i a la fi, això l'acaba estigmatitzant. El fa caure en la idea que és una persona malalta, s'identifiquen directament amb el transtorn i no amb ells mateixos, amb la persona : Sóc un TOC, en comptes de sóc una persona intel·ligent que m'agrada dibuixar i l'art.. i que a part de tot això, tinc un transtorn de la conducta. 

Ben facilment, aquestes persones que pateixen algun tipus de trastorn, és perquè ha tingut una degradació personal, fruit del rebuig de la incomprensió de l'entorn i de la incapacitació de l'adaptació, això no provoca altre cosa que una pèrdua de les relacions socials, i per tant un aïllament i solitud.

La solitud, una paraula molt gran, una idea a la qual tothom evita. Per tal de no caure o bé de sortir d'una situació com hem dit d'aïllament o solitud vinguda a partir del rebuig de la societat, cal fer un acompanyament a aquella persona, cal potenciar aquelles habilitats que com tot ésser humà té però que a causa de la pèrdua d'autoestima s'han tapat i ara costa tornar-les a treure a la llum. Tots i cada un de nosaltres, tenim algo que ens interessa, alguna cosa que ens apassiona i que se'ns dona bé; només cal explotar-les, veure quins són els nostres recursos personals.
Aquests poden ser molt diversos, des del cant, passant per l'esport, fins la lectura i l'escriptura. Només cal descobrir allò que ens agrada i ens fa gaudir. Amb això veurem que tots tenim algo que ens fa especials.

El teatre de l’oprimit d’Augusto Boal en que ens afavoreix la nostra tasca educativa?

El teatre de l'oprimit és una eina sovint poc utilitzada, ja sigui per desconeixença com per desvalorització, és a dir creure que el teatre només és per alguns, posar la vergonya o el "això no els hi interessarà"... per davant de l'experimentació i donar una oportunitat.

Des del meu punt de vista, el teatre per si sol ja és una eina molt útil per a tothom, no cal treballar-lo només amb segons quins col·lectius. El teatre és una eina que ens permet descobrir les nostres pors : por a actuar en públic, a estar damunt d'un escenari.. ; els nostres punts forts: saber actuar, representar un personatge diferent a la teva persona i fer-lo com si així fossis tu..; trobar-nos en situacions que el nostre dia a dia no ens permet estar.. El teatre al cap i a la fi, és útil per a tots!

Però de teatres hi ha molts : teatre social, clown, mímica,pantomima, teatre de titelles, teatre de carrer... en aquest cas m'agradaria parlar del teatre del oprimit, i de la seva finalitat o avantatges que suposa utilitzar-lo com a pràctica educativa.

Aquest tipus de teatre, a grans trets és un teatre que es basa en la participació del públic. No hi ha uns actors i uns espectadors, sinó que com bé va dir la Meritxell de la Xixa Teatre, en el teatre de l'oprimit tots sóm espectactors. Què vol dir ser espectactors?
Significa que a partir d'una situació plantejada per els inicials actors, normalment una situació que es troba en el punt més fort del conflicte, la imatge s'atura i els que en un principi eren els espectadors poden intervenir en canviar aquella situació , de tal manera que ells són els que intervenen en les situacions que molts cops ens trobem i per tant mostren com les viuen ells o bé com haurien de ser.

Com podem veure o imaginar, aquesta acció permet treballar forces coses, des de l'empatia passant per la reflexió, fins al desig de voler canviar. Per concretar, en el nostre àmbit educatiu, sovint ens trobarem amb persones que viuen situacions complicades, i que segurament es veuran identificades en les situacions representades. Però i què millor que veure's reflectit en un mirall i poder canviar aquella situació? Per després poder reflexionar al respecte i creure que és possible el canvi, una llum que hem vist possible gràcies a la col·laboració d'altres companys.

Un exemple de teatre de l'oprimit, que utilitza també l'eina de teatre fòrum, en busca de la transformació social, seria el que fan a la Casona Cultural Humahuaca:

Com podem observar la realitat?

Abans de pensar en el "com", ens hauriem de detendre en el "que".
És a dir, que entenem per realitat? sovint creiem que la realitat és allò que podem percebre a partir dels cinc sentits, el tacte, el olfacte, el gust, la vista i l'oida.
Però aleshores estem afirmant que no existeix una única realitat, ja que cadascú de nosaltres perceb les coses de maneres diferents; dependrà de com tenim de desenvolupats els nostres sentits, quins són els nostres ideals, la nostra experiència al llarg de la vida.. que farà que interpretem d'una manera o una altre "la realitat".

Podem dir doncs, que existeixen múltiples realitats, tantes com persones; o més aviat que cadascú viu la seva realitat. Aquesta per a mi, pot ser molt limitada si únicament ens centrem a veure la realitat com allò que nosaltres percebem, ja que d'aquesta manera només prendriem el propi punt de vista. Per tant, crec que és important que per tal de configurar la nostra realitat ens nodrim de l'experiència, la visió, els gustos.. dels altres, de tota aquella gent que ens rodeja i que forma part de la realitat.
De realitats n'hi han moltes si ho mirem des d'un punt de vista extern, però des del meu parer em d'estar disposats a conèixer les múltiples realitats, les realitats dels altres, perquè al cap i a la fi, tots formem part d'un tot.

Trobo que aquest interés per obrir horitzons és molt important per a les persones, i més si la nostra passió és conèixer altres mons i altres realitats. Mai podrem col·laborar i formar part d'un altre comunitat de persones si no ens empapem del seu dia a dia, dels seus ideals, els seus pensaments, les seves maneres de fer.. és a dir de la seva realitat.

Per conèixer les realitats cal que primer de tot estiguem disposats a descobrir, a observar, a experimentar.. sempre prenent una mirada buida de prejudicis i estigmes. Cal també, voler aprendre, aportar per finalment acabar formant part d'aquell col·lectiu i poder col·laborar des del interior, i no com un agent extern.

"El hombre es un ser de relaciones y no sólo de contactos, no sólo está en el mundo, sino con el mundo. De su apertura a la realidad, de donde surge el ser de relaciones que es, resulta esto que llamamos estar con el mundo. "
Paulo Freire 

Com sortir de la zona de confort per aprendre?

Com hauria de ser una caixa que representés els aprenentatges que has tingut al llarg de la teva vida?! 

Per mi seria algo així.. 

És difícil intentar reunir de manera gràfica allò que ens ha marcat a la vida, allò que ens ha fet créixer.. i per tant totes aquelles coses que ens ensenyen , però que només ens donem compte d'elles quan li atribuïm un valor. Per a mi hi ha hagut diverses experiències que m'han fet aprendre molt, és cert que tots naixem en un entorn on ens sentim protegits, on ens sentim acollits.. i aquest no és un altre que la família. 

En aquest entorn, només en el moment de néixer esdevenim el centre d'atenció, som aquells éssers petits que tothom considera que s'ha de protegir, aquell infant considerat dèbil i fràgil, per això aquest entorn esdevé una zona de confort; i més encara quan som infants, més endavant les coses poden canviar i les zones segures i d'estabilitat en poden ser moltes altres. 

Possiblement, a causa del esmentat anteriorment, crec que la família és un entorn d'aprenentatge, i possiblement el primer, ja que és el primer contacte social que tenim, però tot i així veig que els aprenentatges que fem des de l'entorn familiar són des de la zona de confort, ens sentim protegits i per això possiblement ens permetem arriscar-nos o bé bàsicament observar per després imitar a aquelles persones que fan sentir-nos segurs. 

Una altre espai d'aprenentatge és tots aquells que implica l'educació obligatòria, el parvulari , l'escola, el institut.. i més tard el batxillerat en el meu cas, o els cicles formatius. Aquests però, almenys fins arribar a l'etapa del batxillerat, no són camins que nosaltres triem, sinó camins ,que com bé diu la paraula : "educació obligatòria", que no tenim opció, tots hem de passar per aquest colador del ensenyament. Això si, hi podem passar de diverses maneres i tot dependrà de com cadascú de nosaltres es planteji aquest recorregut de formació acadèmica. Suposo que per a mi, tots aquests espais de formació en un inici van ser zones d'aprenentatge, ja que eren reptes per a mi, i no em donaven total seguretat, però són espais que al final al cap del temps i de l'experiència t'hi acabes acostumant. 

Per a mi el veritable espai d'aprenentatge, és aquell que tu esculls, decidit a canviar alguna cosa de la teva vida , aquella que et feia sentir segura i que no et plantejava grans reptes ni propòsits. En aquest canvi hem d'estar disposats a perdre alguna cosa, per en un futur encara que no hi estiguem del tot segurs, guanyar-ne una altre.

En el meu cas concret, tot i que com bé he esmentat abans molts d'aquests espais actualment s'han convertit una zona de confort, els meus espais d'aprenentatge considero que han estat tots aquells que jo he decidit anar, com per exemple l'esplai, i seguidament el voluntariat com a monitora amb els infants i joves. Valoro l'esplai molt positivament i el destaco , ja que tot i que sigui un espai on jo actualment em senti còmode i segura, crec que sempre serà un espai d'aprenentatge per a mi , ja que cada dia se'ns plantegen temes nous als quals ens hem d'enfrontar, i sovint equivocar-nos en les nostres decisions o bé escollir el camí encertat. 

Des del meu punt de vista, és necessari de tant en quan abandonar la nostra zona de confort i apostar per un canvi, ja que en cas contrari el que farem és acomodar-nos i deixar d'aprendre moltes de les coses que ens planteja la vida i per tant perdríem moltes oportunitats. És cert, que cadascú s'aventura a allò que vol o més ben dit pot, però cal donar-li importància al canvi, per petit que sigui. 

Aquest procés és difícil, i sovint ens costa i per això ens tirem enrere, però tirar-se enrere tampoc està malament; per dur a terme qualsevol canvi important a les nostres vides em d'estar segurs i trobar el moment adequat. 

Un requisit fonamental per poder sortir de la zona de confort i endinsar-nos en una nova zona d'aprenentatge, és coneixen's a nosaltres mateixos, per tal de saber el que necessitem en cada moment determinat, allò que el nostre cos i cor ens demana, i alhora saber quan ho volem i com. 

Paradigmes de l'Educació Social

Per començar, m'agradaria fer èmfasi en una de les definicions pel terme didàctica: 

Didàctica és la disciplina pedagògica, de caràcter pràctic i normatiu, que té per objecte específic la tècnica de l'ensenyament, és a dir, la tècnica d'orientar i dirigir eficaçment als alumnes en el seu aprenentatge. 

Alves de Mattos 

I destaco aquesta definició ja que m'agrada concebre l'educador com algú que guia, orienta, acompanya.. al educand cap al camí que aquest trii ; i no pas, com algú que adoctrina, algú que transmet idees i conceptes sense prendre importància del valor que l'altre li atribueix a aquestes idees, és a dir concebre la educació o els processos d'aprenentatge com a processos d'ensenyança. 

Tot i així, com bé es pot imaginar la didàctica ha anat canviat al llarg del temps depenent del moment històric en el que es trobava la societat. Podem identificar doncs sis fases diferents: Fase artesanal, fase metòdica, fase filosòfica, fase aplicativa, fase explicativa-normativa i fase epistèmica. 

Des del meu punt de vista, l'Educació Social es troba en la última fase, la fase epistèmica; ja que si considerem que provenim de la ciència, tot dependrà del paradigma en què es miri. No existeix una única realitat, és a dir, que depenent del punt de vista que prenguem actuarem i opinarem d'una manera o una altre, no hi ha una manera d'actuar universalment correcte, i això és així perquè en el món de l'educador social es treballa amb les persones, i aquestes no són iguals; cadascú té unes potencialitats, unes debilitats, unes necessitats, unes mancances, uns interessos.. diferents, ja que si no fos per això tots seriem iguals i perdríem aquesta part tant bonica de les persones, la part que ens fa característics i únics. 

En aquesta mateixa línia, com bé ja he esmentat tot dependrà del paradigma amb el que veiem les coses. Podríem dir que els paradigmes són un univers coherent d'idees i principis que intenten donar una explicació total; el que fan doncs, és reunir les teories, per fer fonaments teòrics per tal que aquests puguin ser aplicables. 

Partint doncs des d'una visió epistèmica, en el qual existeixen infinites realitats, per a mi la didàctica segueix o bé hauria de seguir la combinació de dos paradigmes: 

Per una banda, el paradigma mediacional centrat en l'educador, és a dir entendre l'èxit educatiu a partir del bon procés de planificació. Una planificació feta a mida de l'educand, és a dir tenint en compte les necessitats i els interessos d'aquests , ja que tot el que fem ho fem conjuntament i treballem amb aquestes persones. 

Crec que és important ja que les relacions que establim amb les persones en el moment que partim des de la posició d'educador social és professional, i que si les establim és per una finalitat educativa i socialitzadora , amb la qual cosa em de tenir un fonament en allò que fem per tal que les nostres accions i els nostres mètodes prenguin sentit. 

D'altra banda, el paradigma ecològic, és a dir prenent un enfocament global, ja que si partim d'una fase epistèmica el que té més sentit és que observem des d'un punt de vista ampli de possibilitats , mètodes, situacions.. 

En aquest paradigma hauríem de concebre l'educador i l'educand com a iguals, ja que el seu tracte seria de reciprocitat i interacció, on ambdós persones construeixen conjuntament el significat de les coses, i en sentit i la importància que prenen aquestes, pel simple fet que treballen conjuntament i ambdós s'eduquen i aprenen junts. 

Mapa conceptual de la didàctica de l'educació social

La meva imatge de l'educació social

Si em paro a pensar amb el terme: Educació Social, i busco alguna imatge que per mi, la simbolitzi, em venen al cap dues  imatges: un mirall i un llibre.

Un mirall,ja que crec que tot el que aportem als altres no és altre cosa que el nostre interior, abans d'acompanyar a algú a un creixement personal cal que ens coneguem a nosaltres mateixos, i no només això sinó que crec essencial per a la nostra futura professió com a educadors coneixen’s a nosaltres mateixos, les nostres capacitats, les nostres limitacions , els nostres interessos en cada moment.. ja que només d'aquesta manera farem una bona feina tant per els que ens envolten com per nosaltres mateixos.

Una altre de les imatges que se'm passen pel cap , la qual he escollit per aquesta entrada, és un llibre, un llibre obert amb moltes pàgines i preferiblement en blanc.

I perquè un llibre? Un llibre té molts continguts, en un llibre es reuneixen les idees, els pensaments, els sentiments, les experiències.. tot allò que l'autor ha volgut plasmar en unes pàgines per tal que una altre persona es pugui enriquir d'aquest i possiblement en pugui extreure alguna cosa més enllà del que en un principi l'autor ha volgut expressar, i que per tant mai s'hauria pogut imaginar.

Per mi, l'educador social en el seu dia a dia té infinites experiències que el fan ser d'una manera determinada, i aquest llibre té la finalitat d'escriure totes aquestes vivències, perquè en qualsevol moment del nostre transcurs professional necessitarem veure les nostres arrels , el nostre recorregut en aquest món tan complex on coneixerem a moltes persones i cadascuna d'elles diferents i mereixedores d'un espai en la nostra memòria.

Des del meu punt de vista, tot el que vivim dia a dia fa que el dia de demà siguem d'una manera o d'una altre, i si la nostra feina o més ben dit, la nostra passió és el tracte amb les persones i conèixer gent per poder aportar el nostre granet de sorra per tal que la vida d'aquesta persona sigui una mica més positiva, res ens serà indiferent i tot perdurarà sempre a la nostra memòria, i si això no és possible doncs que menys que tenir-ho tot escrit en un lloc tant bonic com és un llibre?
Seguint en aquesta línia, crec que és necessari que en la nostra feina siguem com un llibre obert, ja que en moltes ocasions haurem de conèixer els experiènces més dures de les persones amb qui fem el viatge d'acompanyament i aquest és dels dos, no només sóm nosaltres els que coneixem sinó que l'altre persona també ens ha de conèixer a nosaltres. No podem esperar de l'altre el que nosaltres no fem, la confiança s'estableix amb la col·laboració dels dos, i només d'aquesta manera podrem tirar endevant la relació si nosaltres també obrim les nostres portes del nostre interior i ensenyem qui som. 


"La educación no es preparación para la vida; la educación és la vida misma." 
John Dewey