Paradigmes de l'Educació Social

Per començar, m'agradaria fer èmfasi en una de les definicions pel terme didàctica: 

Didàctica és la disciplina pedagògica, de caràcter pràctic i normatiu, que té per objecte específic la tècnica de l'ensenyament, és a dir, la tècnica d'orientar i dirigir eficaçment als alumnes en el seu aprenentatge. 

Alves de Mattos 

I destaco aquesta definició ja que m'agrada concebre l'educador com algú que guia, orienta, acompanya.. al educand cap al camí que aquest trii ; i no pas, com algú que adoctrina, algú que transmet idees i conceptes sense prendre importància del valor que l'altre li atribueix a aquestes idees, és a dir concebre la educació o els processos d'aprenentatge com a processos d'ensenyança. 

Tot i així, com bé es pot imaginar la didàctica ha anat canviat al llarg del temps depenent del moment històric en el que es trobava la societat. Podem identificar doncs sis fases diferents: Fase artesanal, fase metòdica, fase filosòfica, fase aplicativa, fase explicativa-normativa i fase epistèmica. 

Des del meu punt de vista, l'Educació Social es troba en la última fase, la fase epistèmica; ja que si considerem que provenim de la ciència, tot dependrà del paradigma en què es miri. No existeix una única realitat, és a dir, que depenent del punt de vista que prenguem actuarem i opinarem d'una manera o una altre, no hi ha una manera d'actuar universalment correcte, i això és així perquè en el món de l'educador social es treballa amb les persones, i aquestes no són iguals; cadascú té unes potencialitats, unes debilitats, unes necessitats, unes mancances, uns interessos.. diferents, ja que si no fos per això tots seriem iguals i perdríem aquesta part tant bonica de les persones, la part que ens fa característics i únics. 

En aquesta mateixa línia, com bé ja he esmentat tot dependrà del paradigma amb el que veiem les coses. Podríem dir que els paradigmes són un univers coherent d'idees i principis que intenten donar una explicació total; el que fan doncs, és reunir les teories, per fer fonaments teòrics per tal que aquests puguin ser aplicables. 

Partint doncs des d'una visió epistèmica, en el qual existeixen infinites realitats, per a mi la didàctica segueix o bé hauria de seguir la combinació de dos paradigmes: 

Per una banda, el paradigma mediacional centrat en l'educador, és a dir entendre l'èxit educatiu a partir del bon procés de planificació. Una planificació feta a mida de l'educand, és a dir tenint en compte les necessitats i els interessos d'aquests , ja que tot el que fem ho fem conjuntament i treballem amb aquestes persones. 

Crec que és important ja que les relacions que establim amb les persones en el moment que partim des de la posició d'educador social és professional, i que si les establim és per una finalitat educativa i socialitzadora , amb la qual cosa em de tenir un fonament en allò que fem per tal que les nostres accions i els nostres mètodes prenguin sentit. 

D'altra banda, el paradigma ecològic, és a dir prenent un enfocament global, ja que si partim d'una fase epistèmica el que té més sentit és que observem des d'un punt de vista ampli de possibilitats , mètodes, situacions.. 

En aquest paradigma hauríem de concebre l'educador i l'educand com a iguals, ja que el seu tracte seria de reciprocitat i interacció, on ambdós persones construeixen conjuntament el significat de les coses, i en sentit i la importància que prenen aquestes, pel simple fet que treballen conjuntament i ambdós s'eduquen i aprenen junts.