Valoració de l'assignatura

L'assignatura de Fonaments Didàctics de l'Educació ha acabat, i amb això també les publicacions a aquest blog. Llegint cadascuna d'aquestes entrades podem fer un breu recorregut a trets generals d'aquells aspectes que hem treballat a classe i ens han fet reflexionar.

Si jo mateixa llegeixo el que he escrit anteriorment hem fa pensar, i a vegades crec que d'ença vaig escriure-ho a al moment actual el meu pensament ha canviat, i suposo que això és algo positiu i algo normal. Amb el temps anirem canviant els nostres punts de vista i mirades, i això serà fruit de l'experiència, les nostres vivències personals i professionals, com també la nostra amplitud de coneixements; ja que durant el nostre procés de creixement com a professionals farà posar en joc moltes coses, ens trobarem amb persones que ens canviaran aquell punt de mira tant fixe que creiem tenir per algo totalment contrari, i és aqui on crec que està lo interessant de tot aquest procés, estar susceptibles al canvi i a mirar obertament cada context, no esperant res més que aprendre i donar a aprendre.

Feta aquesta mera reflexió de l'assignatura i el blog, és el moment de fer una valoració personal de la meva feina envers aquesta assignatura, considero que el blog l'he tingut sempre al dia i he intentat actualitzar i fer les entrades en funció la classe feta, per tenir les idees fresques i vives. Pel que fa el cas, i els casos plantejats i treballats a classe, valoro molt positivament aquesta activitat perquè sovint només treballem des de la teoria i trobo necessàri plantejar les situacions des de la pràctica (encara que sigui fictícia). Trobo que la participació en general, i la meva en concret, ha estat bona i positiva. Així dons, a petició teva, Anna ( professora de l'assignatura) considero que la nota que seria equivalent a la meva implicació i continuitat de l'assignatura seria d' un 8,5.

Per tal d'acabar m'agradaria pensar que aquest blog també tingués una continuitat i que trobi espais en un futur per seguir publicant coses respecte la professió i l'educació social que em suscitin un cert interés i que cregui que són interessants per a la resta de persones.

Casos de l'educació social

En aquesta entrada reuniré un seguit de casos de situacions de la vida real , amb les que ens podríem trobar en algun moment del nostre camí professional, donant des del meu punt de vista particular la resolució o la resposta que jo donaria si jo em trobés en aquestes situacions.
Hem de ser conscients però, que no existeix una única solució, sinó que hi ha tantes com persones, i això és així perquè cada persona és diferent i per tant cadascú necessitarà una cosa o una altre.

        1. GENT GRAN I ADOLESCENTS

Ens trobem amb un conflicte entre gent gran i un grup d'adolescents envers el fet de compartir un mateix espai públic com és el parc del poble on viuen. El conflicte esta en els usos que els diferents col·lectius volen donar-li, ja que en alguns casos segons les seves visions són incompatibles.

Quan com a educadors rebem l'encàrrec de resoldre aquest petit conflicte, des del meu punt de vista, en un primer moment el paper de l'educador hauria de ser el de mediador; és a dir, mediar entre els implicats per tal que ambdós col·lectius tinguin un espai on poder expressar de manera lliure i poder sentir-se escoltats de manera respectuosa el seu punt de vista, com es senten i en tot cas donar una possible sol·lució envers aquest conflicte.

Per poder crear aquest espai de primers contactes en la mediació caldria convocar als col·lectius en un espai on ambdós es puguin sentir còmodes, com per exemple , el mateix parc on sovint es troben.

Aquest espai també l'utilitzaria per conèixer els interessos i gustos d'ambdós grups, per finalment poder fer un tancament de la mediació mitjançant un acte en aquell parc on tots dos col·laboressin des d'allò que els hi agrada o interessa. Per exemple: un dinar popular amb tots els participants que vulguessin del barri,  on tothom portés alguna cosa per menjar i compartir; per després fer unes activitats a partir de les propostes sorgides durant la mediació.

      2. EMBARÀS ALS 16 ANYS 

Parlem del cas d'una noia de 16 anys que es troba amb un embaràs no desitjat, i sola davant d'aquest fet ja que la seva parella decideix despreocupar-se'n. Tot i així, en el moment de decidir , en un principi decideix tirar endevant l'embaràs i ser mare, cosa que per part de la família no estan dacord amb aquesta decisió.
Arriben als Serveis Socials l'adolescent i els seus pares, i com a educadors socials ens toca orientar aquesta família.

En aquest cas, com a educadora social prendria (intentaria prendre) la mirada com una persona externa, tot i que jo tingui un punt de vista concret envers aquests casos la meva tasca aqui no és la de intentar convèncer a ningú envers la meva opinió sinó intentar entendre les decisions dels implicats, en aquest cas de la família ja que la noia en tot cas és menor i actualment no té dret a decidir ja que està sota la postestat dels seus pares, i mostrar o exposar totes les vies possibles a decidir tant si tiren endavant l'embaràs com si no.

Així doncs, com a educadora escoltaria les visions tant dels pares com la de l'adolescent, i orientaria quines opcions podrien trobar si l'adolescent tingués el fill : ajuts econòmics, orientació laboral o de formació..
I en aquest cas doncs, fer un seguiment de la situació de la família fins que estigués totalment encaminada i sense dificultats econòmiques ni culturals.

         3. EDUCACIÓ EN EL LLEURE 

Ens trobem en unes colònies d'un casal que aprofiten les vacances per marxar amb els infants i joves en un altre espai al habitual on puguin estar en contacte amb la natura i per tant poder treballar coses diferents a les del dia a dia.
Durant l'excursió però podem veure que hi ha diversos conflictes que sorgeixen a partir de les diferències i la no acceptació d'aquestes. Per exemple, en el grup hi ha una gran diversitat de joves i infants, però en destaquem una noia invident, una noia magrebina i una altre d'ètnia gitana.
A totes elles, en algun moment o altre hem pogut apreciar que hi ha hagut comentaris i accions ofenents irrespectuosos.

En aquest cas parlo com a educadora social, però en aquest cas la persona que podria intervenir fàcilment seria un monitor o monitora del lleure. Des del meu punt de vista, aquestes diversitats es poden treballar de diverses formes, sovint els infants desprecien perquè no entenen o perquè no saben com ho viu l'altre persona.

Per exemple, en el cas d'una persona amb una discapacitat física una opció a treballar amb els infants és utilitzar el joc com a tècnica conscienciadora o empàtica. Podem trobar diversos jocs, amb els quals podem experimentar els sentits. En aquest cas concret , podriem canviar les normes d'algun joc i jugar sense el sentit de la vista i per tant deixar-nos guiar unicament amb els altres sentits restants. Això si, aquests jocs i dinàmiques cal que vagin acompanyats darrerament d'una reflexió en comú per exposar cada un de nosaltres com ens hem sentit, com hem vist el joc.. i treure per tant punts de vista molt interessants si el debat està ben orientat.

Els dos casos restants fan referència a la diversitat de cultures, i amb això es poden fer molts treballs: des de tallers culturals fins a jocs de taula interactius. D'aquesta manera tothom pot aportar alguna cosa, plantejar dubtes obertament, i aprendre uns dels altres.

En aquest cas concret he volgut donar conseqüentment opcions concretes de jocs, dinàmiques o activitats. Però quan hi ha un problema difuminat en el grup , un recurs que sovint podem utilitzar ( i no només quan hi ha una problemàtica, sinó en el dia a dia) són les assemblees.
Les assembles són difícils de dur a terme, cal un treball previ i una pràctica. És important la figura del moderador ( a poder ser neutre) i algunes que altres dinàmiques per trencar el gel i les vergonyes, però quan els infants i joves ja estàn acostumants a aquests espais de reflexió i opinió en comú, són un recurs molt bo per fer participar activament en allò que fan: convivència, normes, presa de decisions..

En qualsevol dels casos s'ha de fer partícep al infant i el jove en tot moment, ja que el cap i a la fi ells són els protagonistes en tot moment.


            4. VIOLÈNCIA DOMÈSTICA 

Aquest cas ens situa als Serveis Socials del barri on una veïna informa als educadors que hi treballen d'un possible cas de violència domèstica, en una família formada per una parella i un infant de 4 anys. En el moment en què s'ha detectat l'alarma, els Serveis Socials contacten amb l'escola per informar-se de la situació del infant afectat; l'escola els mostra un dibuix que va fer fa pocs dies aquell alumne, mitjançant el qual podem veure o interpretar com viu la situació familiar el infant.

Des del meu punt de vista, en aquestes situacions on tot el que tenim són sospites i la persona afectada encara no s'ha apropat pel seu propi peu a contactar amb algun servei d'ajuda i acompanyament, trobo que el tracte amb aquestes famílies ha de ser molt sutil , per tal de no forçar la situació.
Quan ens trobem en casos on el infant també està afectat, trobo que una de les eines que podem utilitzar és aquell fill/a en comú. En aquest cas explicat l'escola detecta alguna cosa estranya en el comportament del infant, i aquest dibuix pot ser la eina de treball que acabarà utilitzant el mestre per apropar-se a ell. En el moment en què ens apropem al fill/a i veiem que el seu desenvolupament està sent afectat, és quan es pot contactar amb la família posant com a protagonista l'infant i l'acció educativa del centre.

És aleshores, quan opino que el mestre o la mestre ha de centrar-se en el infant i fer un acompanyament i suport a aquest des de la institució escolar, però que també és el moment de contactar amb algun altre agent extern a l'escola professional en l'àmbit de violència de gènere per tal que es posi en contacte amb la família el més aviat possible per poder fer un treball i prendre les mesures d'atenció necessàries en cada cas.


           5. BULLYING ESCOLAR 

Ens trobem amb un cas de bullying escolar mitjançant el qual es deriven altres símptomes en l'alumne que poden servir d'alarma per detectar-ho: absència escolar, baix rendiment i suspensos, rebuig a la comunicació amb la família, agressivitat..
L'escola considera adequat contactar amb la mare de la família i fer una reunió amb ella a un espai on l'alumne en qüestió també hi sigui present, per esmentar-li les faltes reiterades d'assistència a les classes i el baix rendiment acadèmic degut a que no ha aprovat cap assignatura, però no comenten res de les actituds que han pogut observar envers les seves companyes i ella, possiblement per desconeixença.
En aquest moment és quan el professor detecta que hi ha agressivitat i fins i tot violència en la relació de família. És a partir d'aquesta detecció que el professor i el director de l'escola decideixen contactar amb una educadora social.

Així doncs, aquest podría ser un dels moments on l'educador entra en funció, tot i que des del meu punt de vista en aquest cas potser també hi tindria lloc un psicopedagog ( que formi part de l'equip professional de l'escola a ser possible).
En el moment en què es contacta amb l'educador, vist que l'adolescent afectada no s'ha obert mai a explicar la violència que pateix per part de les seves companyes, i tenint en compte que en aquest cas l'educadora és un agent extern al centre i que en desconeix la situació i la persona, trobo que una de les maneres per aproximar-se a l'adolescent és mitjançant un taller informatiu.
En aquest cas, considero que és important actuar amb discreció i no utilitzar missatges directes que puguin ser identificats tant per les víctimes com les agressores, és a dir exposar de manera oberta el tema, explicant les conseqüències que té i en tot cas, obrir un debat al final on tothom pugui participar.
És possible, que mitjançant aquest primer contacte, l'adolescent que pateix l'abús i els altres que el duen a terme es sentin identificats i a partir d'això contactin amb l'educadora, cosa que ja haurà facilitat en primera instància el contacte amb aquesta i per tant, poder establir una relació professional.

            6. EAIA 
Ens trobem amb una família que manca de recursos per mantenir la seva filla ( quostodiada per la EAIA a un altre membre de la família) i està al corrent del proxim fill que esperen. El pare de la família en poc temps ingressarà en un centre penitenciari, i la dona viu temporalment a casa dels pares del seu marit. Les condicions en aquesta casa tampoc són les òptimes pel fill que esperen, i la treballadora social que porta el cas i que visita a aquesta parella planteja en una reunió d'equip interprofessional el cas d'aquesta família i el perill de poder ser allunyat altre cop de la família biològica.

Des del meu punt de vista, tenint en compte que l'equip està format per un conjunt de professionals molt ampli :  pedagogs, treballadors socials i educadors. Trobo que en aquest cas les tasques es podrien dividir en funció dels seus càrregs, per tal d'abarcar el màxim possible les necessitats i mancances de la família. Per exemple, pel que fa l'educadora continuaria amb l'acompanyament de la parella en aquest procés com també l'impuls a la motivació de fer plans de treball, formació i inserció laboral ja que si la familia augmenta les necessitats econòmiques també seran superiors; i pel que fa el treballador social, vetllaria per  un conjunt de recursos que permetessin a la família viure en condicions òptimes, com ara l'habitatge i l'alimentació.

Considero que si comptem amb un equip interprofessional, les tasques han de ser molt ben definides per a cada professional, tenint en compte a més , que la comunicació en aquests equips tant àmplis és molt necessària per estar informats en tot moment de tot el que passa.

L'essència de l'educació social en una cançó.

L'educació social des del meu punt de vista , sovint va molt més enllà dels àmbits i els col·lectius amb els que treballem.
L'essència de l'educació social no ha d'estar límitada en el nostre col·lectiu amb el que treballem, cal tenir el interés en buscar l'origen d'aquestes situacions i experìències de vida que tenen les persones amb les que estarem en contacte a diari.
Per tant, és necessari que tinguem una mirada oberta a altres horitzons i mai deixar-nos d'interessar per tot allò que ens envolta. Per dur això a terme cal doncs, que coma  educadors estiguem en contacte o si més no al corrent dels múltiples conflictes socials, i que elaborem amb el temps el nostre punt de vista crític envers les situacions que viu el món i les societats, les quals sovint ens creen controvèrsies i disconformitats.

Cal però, no només veure la part negativa de tots aquests aspectes amb els quals no ens identifiquem, sinó també elaborar , a part de la nostra mirada crítica, la nostra mirada constructiva. Només d'aquesta manera serem capaços de transformar el nostre entorn , mitjançant les alternatives que nosaltres mateixos proposem i defensem , encara que sigui a petita escala.

Tot això no ho hem de viure negativament, sinó amb energia i amb ganes de voler canviar-ho. Per aquest motiu, si penso en una cançó que per a mi reflexi aquesta energia, aquesta força, ganes per canviar i transformar allò que fa de les societats un entorn desigual i injust, no podia ser menys que aquesta cançó del grup Canteca de Macao.

Acompanyar com a educadors socials.

L'acompanyament és un procés que sovint esdevindrà clau en les nostres relacions que establim amb els usuaris en la nostra professió; i no només en la nostra professió, sinó que en el nostre dia a dia, sovint ens trobem immersos en procesos d'acompanyament sense ser-ne del tot conscients.
Per exemple, acompanyem al procès del dol, acompanyem a un amic o un familiar en iniciar una nova etapa a la seva vida..
I per això mateix, quan acompanyar és un acte tant quotidià, caldria elaborar el què significa per a nosaltres aquest procès.

Segons Forès, Parcerisa i Giné , l'acompanyament requereix i necessita uns aspectes determinats per tal que aquest sigui el més òptim possible.

Com a professionals , quan acompanyem a una persona hem de tenir en compte que cal obrir camins en aquest individu per tal que sigui capaç amb el nostre suport de sortir dels cercles tancats en els quals habitualment es troba. Aquest moment , podriem dir que esdevé el inci de l'acompanyament , i per tant és quan la persona possiblement més necessita el nostre suport i no veure's sol davant del repte.

En tot aquest procès, encara que sigui utòpic i sovint dificil de dur a terme, cal establir segons el punt de vista d'alguns professionals una frontera o distància entre el usuari i el educador. Tot i que aquesta distància sovint és positiu traspassar-la, per conèixer els nostres i els seus límits.

El fet de ser conscients dels respectius límits ens pot ajudar com a professionals a veure les potencialitats , les habilitats i el conjunt de coses bones que té aquella persona per tal d'acompanyar no des de les carències, debilitats i necessitats , sinó des del punt de partida contràri.

En tot aquest procès també hem de ser conscients que cada persona té els seus tempos determinats per dur a terme segons quins  passos , i no sempre haurà de tirar endavant, sinó que en alguns moments hi haurà un retrocediment en el seu procès i això no voldrà dir que hem fallat, sinó que possiblement aquell no era el moment per fer aquell procés.
Cal tenir en compte no només els moments i els espais, sinó també les paraules que utilitzem i sobretot, encara que sovint no se li doni importància, el respecte dels silencis, ja que aquests expressen molt més del que a simple vista podem apreciar.

Finalment, com a professionals, si la nostra tasca d'acompanyament ha estat l'adequada i hem considerat tots els moments per tal d'establir un fort vincle amb la persona, hem de ser conscients que també hi ha un moment per despendre'ns. Ja que al cap i a la fi, la nostra finalitat com a educadors és facilitar el procés de canvi i adaptació mitjançant l'acompanyament, per tal que pugui establir-se en aquest nou espai de la manera més còmoda possible i que es pugui acabar fent un espai propi en aquell indret.

Un (I+U) x V de la UTE

L'Unitat Terapèutica Educativa, més coneguda com a UTE, és el que hem pogut coneixer molts de nosaltres com alguna cosa innovadora, desconeguda i alternativa a la presó avui a l'aula.

El concepte de presó, la idea del internament, la privacitat de la llibertat.. i totes les idees que a molts de nosaltres ens venen al cap quan pensem amb una institució totalitzadora com és una presó, sempre m'ha donat molt a pensar i mai hi he acabat de veure el sentit a aïllar aquelles persones que la societat mateixa genera i que anomena com a delinqüents, violents, agressors...

Sovint penso que si la societat creu en les presons , és perquè té la necessitat de diferènciar als bons i als dolents, i sobretot creure i marcar que ún està a la banda dels bons i que per tant "té dret a la llibertat", i l'altre no .
Però realment, com bé hem esmentat avui a classe amb el llibre de Idoya Ronzón : La libertat está dentro. Histórias des de la cárcel. Una equivocació, una situació que et condueix a una decisió errònia la pot tenir tothom, un dia potser és algú proper o fins i tot nosaltres, els que ens veiem en aquestes situacions.

La UTE doncs, s'ha convertit en una alternativa a la presó ja que demostra que la reinserció és possible si treballem conjuntament i cooperativament entre els reclusos i funcionaris.

Avui a classe també se'ns ha mostrat una nova manera de valorar les nostres necessitats: la ( I + U) x V , Important , Urgent i Viable. Com també hem pogut veure que no només podem fer servir aquesta tècnica per valorar les nostres necesstats sinó també a altres espais futurs amb els que treballem. En aquest cas elaborarem el IUV de la UTE del Centre Penitenciàri de Vallbona.

Des del meu punt de vista la UTE és un gran avenç pel món penitenciari sovint massa estancat en les pràctiques i espais tradicionals i del passat, però tot i així crec que encara podem trobar mancances o aspectes que es poden canviar per tenir una acció socieducativa més àmplia, com per exemple:

- Fer extensible aquesta alternativa a la presó a altres centres penitenciàris, ja que actualment presons determinades i escasses tenen aquest mòdul.

- Incloure en el projecte el treball de les relacions de parella. Els interns que entren en aquest mòdul venen d'altres en els quals no tenien cap contacte amb les dones, i en canvi en aquest conviuen en un espai conjunt i com a persones que sóm és possible que tinguem més afinitats amb certes persones. Però a la UTE està prohibit que els interns tinguin relacions amoroses o sexuals, cosa que em sorprèn i que trobo que es podria fer un bon treball al respecte.

- Tot i que és un espai alternatiu, trobo que encara hi ha aspectes en l'espai físic que es podrien millorar. No hi ha portes tancades i els interns tenen el control, però les finestres continuen tenint reixes, i això impedeix que el intern es senti enreixat. Cal que l'espai tingui més caliu, sigui més humà.

Una carta per a la Tània d'un educador social

Hola Tània, sóc el Quique un educador social. Segurament només veient que són un educador social més, com tants altres amb els que deus haver parlat i conegut, vulguis deixar de llegir aquesta carta, i realment respecto la teva decisió ja que estàs amb el teu dret de fer-ho. Només vull dir-te que si tinc aquest interès per parlar amb tu i coneixe't no és per donar-te lliçons morals ni per jutjar allò que fas o deixes de fer, només m'agradaria saber el que penses tu. 

Si ara mateix, estàs llegint això el més segur és que alguna cosa que t'hagi cridat l'atenció i no has llençat la carta automàticament. Gràcies , per l'oportunitat. 

Com ja deus saber i imaginar he estat parlant amb els teus pares, i crec que tots dos sabem que necessiten algo d'ajuda i crec que entre tu i jo podríem facilitar la situació a casa; per això crec que amb el que m'han explicat ells no en tinc prou, i per tant m'agradaria poder-te entendre,  ja que pel que veig ells no ho acaben de saber fer. Sense cap compromís, tu esculls si vols veure'm i que tinguem un espai per parlar, o deixar-ho per un altre moment: com ja t'he dit, ets lliure d'escollir i jo no sóc ningú per posar-me en les teves decisions. 

En el cas que acceptis la meva proposta, em podràs trobar al Casal de Joves del barri a les tardes, passa't-hi quan vulguis! 

Gràcies. 

Tenint en compte que la majoria d'aquests joves com la Tània passen per mans de molts professionals, psicòlegs, psiquiatres, pedagogs i educadors socials.. crec que és important veure que potser ells estan cansats d'explicar sempre la seva versió partint de que ells són el problema, i és ben normal. 

Però el més segur és que ells no siguin un problema en si, sinó que únicament travessen un moment difícil, i com bé he esmentat en el cas de la Tània no són entesos pels que l'envolten. 

És important doncs, partir de la no-obligació, no estan obligats a parlar amb aquests professionals i molt menys a obrir-se a nosaltres amb total facilitat. Els sentiments són complicats d'extreure i més si parlem amb persones que no coneixem; per aquest motiu cal mostrar confiança, una confiança corresposa tu confies en ell/a i ell/a pot confiar amb tu. Trobar-se en un espai còmode i informal i saber escoltar en tot moment, els silencis també són importants i diuen molt de la persona, no caiguem en l'error de voler omplir aquests espais sense paraules. 

Però, no hem d'oblidar que cada persona és un món, i depenent de la història, l'edat, el context, la situació... la nostra manera d'establir el vincle haurà de ser diferent, sinó difícilment podrem contactar amb la persona i establir una relació de proximitat. 

De què depèn l’èxit i el fracàs d’una acció formativa?

En tota acció educativa podem parlar d'èxit o fracàs, o fins i tot ambdós conceptes es poden donar en una mateixa intervenció. 

Però que entenem realment per aquests conceptes que ens acompanyen sovint en moltes de les nostres vivències del dia a dia? Constantment sentim emocions com ara la felicitat o la satisfacció quan assolim els objectius preestablerts amb èxit, o bé la frustració i la impotència quan vivim un fracàs. 

Hi ha diverses maneres per poder sentir l'èxit o el fracàs de les teves accions. 

Per exemple, en el cas de les intervencions de caire educatives , una manera d'identificar l'èxit és veure si allò que ens haviem proposat en un prinpici i que per tant eren els objectius que feien prendre cos a la nostra acció s'han complert. És cert que assolir els objectius no és un element que asseguri l'èxit o l'assoliment d'allò que volem transmetre als educands però és un gran factor a tenir en compte. D'altra banda, també podem veure l'èxit únicament si allò que voliem transmetre ha donat a pensar a aquella persona, no cal que hi estigui d'acord i que s'empapi d'allò que diem, ja que d'aquesta manera no estariem ajudant a crear un esperit crític personal, sinó simplement que hagi fet replantejar coses o reflexionar. 

El fracàs en canvi, ens costa més d'assumir-lo; possiblement perquè identifiquem o associem el fracàs amb alguna cosa negativa, i no sempre ha de ser així. Els fracassos sovint esdevenen per què allò que voliem aconseguir potser no era el moment adequat ni l'espai per ser transmés i per tant no era possible que dongués el seu fruit esperat. En aquestes situacions ens hauriem d'impulsar i motivar a  generar altres opcions, altres mètodes... fer-nos mirar des d'una altre perspectiva al subjecte, el moment, l'espai.. per tal d'adequar la intervenció de la manera més addient pel context. 

Podem relacionar aquestes diferents maneres d'entendre aquests dos grans conceptes amb la pedagogia de la finitud, precisament per aquesta idea última esmentada al respecte de tornar a obrir portes i no rendir-nos. Les persones ens trobem en un procés d'aprenentatge constant, mai podrem tenir respostes a tot i això és el que ens farà equivocar o fracassar, però per força en un moment o un altre haurem de reprendre el camí i buscar altres opcions. 

Per ser capaços com a professionals de l'educació on sovint ens trobarem amb situacions exitoses , però també amb fracassos hem de saber gestionar les frustracions per aconseguir tornar a reprendre el camí : cal que sapiguem veure les coses des de diferents perspectives i sentir-nos segurs d'allò que fem; creure fermament en allò que volem per no rendir-nos a la primera de canvi; viure el moment present amb la seva totalitat, sense tenir grans expectatives per després no sentir-nos frustrats en cas de que no es compleixin, amb això no vull dir que siguem comformistes i anem a lo fàcil, sinó viure el ara i no tenir el cap en el després per tal d'aprofitar i gaudir tots els instants.  

Un DAFO per desplegar l'educació social a Rumania

A partir de la xerrada d'avui a classe, i la petita contextualització de com està la realitat a Rumania en l'àmbit educatiu hem pogut fer un DAFO, el qual per a mi seria :

Com a DEBILITATS podriem considerar que hi ha molts col·lectius que no estan contemplats i per tant es troben desatesos; afegint que els grups minoritaris els quals no tenen recursos econòmics, o potser els suficients per poder pagar l'educació formal, sovint es veuen inclosos en els programes (pocs que n'hi ha) destinats als col·lectius amb alguna discapacitat, ja sigui física o mental.

Com a AMENAÇA, considero que les debilitats esmentades anteriorment fan que hi hagi o hi pugui haver en uns anys, un aïllament d'una part concreta de la societat. D'altra banda considero com a amenaça el fet que les polítiques socials estiguin descontextualitzades amb les necessitats reals de la població de Rumania.

Com a FORTALESA , considero que un punt molt a favor és que l'Educació Especial a Rumania és gratuïta, i alhora existeixen forces subvencions i ajudes econòmiques per tal que tothom o gran part de la població pugui cursar els estudis tant obligatoris com els universitaris. Conseqüentment, hi ha un alt percentatge de persones amb formació universitaria en comparació a altres països.

Com a OPORTUNITAT , crec que la caritat pot ser un possible punt de partida pel desenvolupament de les noves polítiques socials que haurien de sorgir, les quals haurien d'estar més adaptades a la societat del territori.

Les necessitats educatives i les diferents maneres de detectar-les.

De necessitats hi ha de molts tipus.. si ho prenem una mirada teòrica en podem diferenciar quatre tipus:  necessitat normativa, necessitat expressiva o demandada, necessitat sentida, necessitat relativa i necessitat prospectiva. 

Però al cap i a la fi que entenem nosaltres per necessitat? Sovint entendrem com a necessitat allò el qual no podem prescindir, com per exemple l'alimentació. I quan parlem de necessitats educatives? Si tenim en compte la idea que li hem atribuit anteriorment al terme necessitat, aleshores en aquest cas fa referència a alguna cosa educativa a la qual no podem prescendir, com per exemple saber llegir.

Possiblement aquests dos exemples de necessitats són ben diferents, no és el mateix no poder menjar , ja que no podriem viure, que no saber llegir, ja que si que podriem viure però potser no en les millors condicions ja que ens mancarien moltes altres coses, com per exemple una cosa tant important a les societats com és la cultura.

Molts cops parlem de les necessitats quan hi ha una mancança d'aquestes, i per tant s'ha de fer alguna cosa per paliar aquestes. En el cas d'una manca de necessitats educatives utilitzariem diferents eines educatives que tinguessin una funció de reforç o fins i tot complementació.

Existeixen diversos models de detecció deles necessitats formatives, dos d'ells serien el model normatiu i el  model col·laboratiu.
La diferència d'ambdós models és que el primer es basa en la coneixença i detecció de les diferents necessitats per tal que una persona externa o més ben dit, professional, pugui elaborar una intervenció per paliar aquestes mancances; i en el segon model es tracta de detectar-les però perquè en un futur la persona afectada sigui capaç de identificar-les per si mateixa i poder resoldre-les autònomant.

Hi ha altres recursos com són els DAFO's (Debilitats, Fortalses, Oportunitats i Amenaces) , el PMI  o bé elaborant el diagrama de Ishikawa.

Com bé he esmentat hi ha molts tipus de necessitats, i segurament les necessitats específiques de cada persona dependran del moment de la vida que estiguin passant i conseqüentment de l'edat.
En el cas d'una dona gran la qual comença una nova etapa a una residència geriàtrica , com és el cas conegut avui a classe de la senyora Maria,  té la necessitat de opinar, de ser escoltada i respectada en els seus ritmes de vida, possiblement diferents als d'una altre persona que resideixi a la mateixa residència. La senyora Maria necessita que se'ls hi permeti aquella autonomia que poden assolir, és cert que cadascú tindrà unes capacitats o unes altres, però respectar que aquells que encara poden valdre's per ells mateixos en alguns aspectes se'ls respecti i se'ls permeti fer.

El moment en què ens fem grans i perdem algunes de les nostres facultats és un moment prou dur per la persona, com per què aquestes limitacions siguin imposades simplement per un benefici i facilitat pels treballadors d'una institució.

Com treballar la solitud de les persones?

Jose Coomonte, un educador que treballa amb joves de salut mental ens va presentar el seu dia a dia, i algunes de les experiències que ha tingut al llarg del seu trajecte professional en aquest àmbit tant especial: La salut mental.

La salut mental és un àmbit que sovint crea controvèrsia, ja que actualment és un sector molt ampli. Què entenem per salut mental? Cadascú tindrà la seva visió i opinió al respecte. Per a mi , moltes de les persones que són diagnosticades actualment amb algun trastorn mental, al cap i a la fi no són més que persones que en un moment determinat de la seva vida passen per un moment difícil, una dificultat que no saben com sobrepassar-la i que sovint no poden entendre els seus sentiments. En canvi, per a molts altres professionals, el fet de trobar-te en aquest moment , aquella persona ja seria considerada com una persona amb una psicopatologia.
Uns dels casos que em crea més conflicte intern és el dels adolescents; hi ha tants joves i fins i tot infants, que són diagnosticats amb TDH o TDA , o mil i un més transtorns de la conducta, simplement per sortir d'allò que la societat ha establert com a actituds que es troben dintre dels parametres de normalitat. I al cap i a la fi què és l'adolescència? No és a cas un moment de canvi, de traspàs, d'adaptació...?

Tots aquests diagnòstics sovint són etiquetes que assenyalen una marca negativa de la persona i per tant, al cap i a la fi, això l'acaba estigmatitzant. El fa caure en la idea que és una persona malalta, s'identifiquen directament amb el transtorn i no amb ells mateixos, amb la persona : Sóc un TOC, en comptes de sóc una persona intel·ligent que m'agrada dibuixar i l'art.. i que a part de tot això, tinc un transtorn de la conducta. 

Ben facilment, aquestes persones que pateixen algun tipus de trastorn, és perquè ha tingut una degradació personal, fruit del rebuig de la incomprensió de l'entorn i de la incapacitació de l'adaptació, això no provoca altre cosa que una pèrdua de les relacions socials, i per tant un aïllament i solitud.

La solitud, una paraula molt gran, una idea a la qual tothom evita. Per tal de no caure o bé de sortir d'una situació com hem dit d'aïllament o solitud vinguda a partir del rebuig de la societat, cal fer un acompanyament a aquella persona, cal potenciar aquelles habilitats que com tot ésser humà té però que a causa de la pèrdua d'autoestima s'han tapat i ara costa tornar-les a treure a la llum. Tots i cada un de nosaltres, tenim algo que ens interessa, alguna cosa que ens apassiona i que se'ns dona bé; només cal explotar-les, veure quins són els nostres recursos personals.
Aquests poden ser molt diversos, des del cant, passant per l'esport, fins la lectura i l'escriptura. Només cal descobrir allò que ens agrada i ens fa gaudir. Amb això veurem que tots tenim algo que ens fa especials.

El teatre de l’oprimit d’Augusto Boal en que ens afavoreix la nostra tasca educativa?

El teatre de l'oprimit és una eina sovint poc utilitzada, ja sigui per desconeixença com per desvalorització, és a dir creure que el teatre només és per alguns, posar la vergonya o el "això no els hi interessarà"... per davant de l'experimentació i donar una oportunitat.

Des del meu punt de vista, el teatre per si sol ja és una eina molt útil per a tothom, no cal treballar-lo només amb segons quins col·lectius. El teatre és una eina que ens permet descobrir les nostres pors : por a actuar en públic, a estar damunt d'un escenari.. ; els nostres punts forts: saber actuar, representar un personatge diferent a la teva persona i fer-lo com si així fossis tu..; trobar-nos en situacions que el nostre dia a dia no ens permet estar.. El teatre al cap i a la fi, és útil per a tots!

Però de teatres hi ha molts : teatre social, clown, mímica,pantomima, teatre de titelles, teatre de carrer... en aquest cas m'agradaria parlar del teatre del oprimit, i de la seva finalitat o avantatges que suposa utilitzar-lo com a pràctica educativa.

Aquest tipus de teatre, a grans trets és un teatre que es basa en la participació del públic. No hi ha uns actors i uns espectadors, sinó que com bé va dir la Meritxell de la Xixa Teatre, en el teatre de l'oprimit tots sóm espectactors. Què vol dir ser espectactors?
Significa que a partir d'una situació plantejada per els inicials actors, normalment una situació que es troba en el punt més fort del conflicte, la imatge s'atura i els que en un principi eren els espectadors poden intervenir en canviar aquella situació , de tal manera que ells són els que intervenen en les situacions que molts cops ens trobem i per tant mostren com les viuen ells o bé com haurien de ser.

Com podem veure o imaginar, aquesta acció permet treballar forces coses, des de l'empatia passant per la reflexió, fins al desig de voler canviar. Per concretar, en el nostre àmbit educatiu, sovint ens trobarem amb persones que viuen situacions complicades, i que segurament es veuran identificades en les situacions representades. Però i què millor que veure's reflectit en un mirall i poder canviar aquella situació? Per després poder reflexionar al respecte i creure que és possible el canvi, una llum que hem vist possible gràcies a la col·laboració d'altres companys.

Un exemple de teatre de l'oprimit, que utilitza també l'eina de teatre fòrum, en busca de la transformació social, seria el que fan a la Casona Cultural Humahuaca:

Com podem observar la realitat?

Abans de pensar en el "com", ens hauriem de detendre en el "que".
És a dir, que entenem per realitat? sovint creiem que la realitat és allò que podem percebre a partir dels cinc sentits, el tacte, el olfacte, el gust, la vista i l'oida.
Però aleshores estem afirmant que no existeix una única realitat, ja que cadascú de nosaltres perceb les coses de maneres diferents; dependrà de com tenim de desenvolupats els nostres sentits, quins són els nostres ideals, la nostra experiència al llarg de la vida.. que farà que interpretem d'una manera o una altre "la realitat".

Podem dir doncs, que existeixen múltiples realitats, tantes com persones; o més aviat que cadascú viu la seva realitat. Aquesta per a mi, pot ser molt limitada si únicament ens centrem a veure la realitat com allò que nosaltres percebem, ja que d'aquesta manera només prendriem el propi punt de vista. Per tant, crec que és important que per tal de configurar la nostra realitat ens nodrim de l'experiència, la visió, els gustos.. dels altres, de tota aquella gent que ens rodeja i que forma part de la realitat.
De realitats n'hi han moltes si ho mirem des d'un punt de vista extern, però des del meu parer em d'estar disposats a conèixer les múltiples realitats, les realitats dels altres, perquè al cap i a la fi, tots formem part d'un tot.

Trobo que aquest interés per obrir horitzons és molt important per a les persones, i més si la nostra passió és conèixer altres mons i altres realitats. Mai podrem col·laborar i formar part d'un altre comunitat de persones si no ens empapem del seu dia a dia, dels seus ideals, els seus pensaments, les seves maneres de fer.. és a dir de la seva realitat.

Per conèixer les realitats cal que primer de tot estiguem disposats a descobrir, a observar, a experimentar.. sempre prenent una mirada buida de prejudicis i estigmes. Cal també, voler aprendre, aportar per finalment acabar formant part d'aquell col·lectiu i poder col·laborar des del interior, i no com un agent extern.

"El hombre es un ser de relaciones y no sólo de contactos, no sólo está en el mundo, sino con el mundo. De su apertura a la realidad, de donde surge el ser de relaciones que es, resulta esto que llamamos estar con el mundo. "
Paulo Freire 

Com sortir de la zona de confort per aprendre?

Com hauria de ser una caixa que representés els aprenentatges que has tingut al llarg de la teva vida?! 

Per mi seria algo així.. 

És difícil intentar reunir de manera gràfica allò que ens ha marcat a la vida, allò que ens ha fet créixer.. i per tant totes aquelles coses que ens ensenyen , però que només ens donem compte d'elles quan li atribuïm un valor. Per a mi hi ha hagut diverses experiències que m'han fet aprendre molt, és cert que tots naixem en un entorn on ens sentim protegits, on ens sentim acollits.. i aquest no és un altre que la família. 

En aquest entorn, només en el moment de néixer esdevenim el centre d'atenció, som aquells éssers petits que tothom considera que s'ha de protegir, aquell infant considerat dèbil i fràgil, per això aquest entorn esdevé una zona de confort; i més encara quan som infants, més endavant les coses poden canviar i les zones segures i d'estabilitat en poden ser moltes altres. 

Possiblement, a causa del esmentat anteriorment, crec que la família és un entorn d'aprenentatge, i possiblement el primer, ja que és el primer contacte social que tenim, però tot i així veig que els aprenentatges que fem des de l'entorn familiar són des de la zona de confort, ens sentim protegits i per això possiblement ens permetem arriscar-nos o bé bàsicament observar per després imitar a aquelles persones que fan sentir-nos segurs. 

Una altre espai d'aprenentatge és tots aquells que implica l'educació obligatòria, el parvulari , l'escola, el institut.. i més tard el batxillerat en el meu cas, o els cicles formatius. Aquests però, almenys fins arribar a l'etapa del batxillerat, no són camins que nosaltres triem, sinó camins ,que com bé diu la paraula : "educació obligatòria", que no tenim opció, tots hem de passar per aquest colador del ensenyament. Això si, hi podem passar de diverses maneres i tot dependrà de com cadascú de nosaltres es planteji aquest recorregut de formació acadèmica. Suposo que per a mi, tots aquests espais de formació en un inici van ser zones d'aprenentatge, ja que eren reptes per a mi, i no em donaven total seguretat, però són espais que al final al cap del temps i de l'experiència t'hi acabes acostumant. 

Per a mi el veritable espai d'aprenentatge, és aquell que tu esculls, decidit a canviar alguna cosa de la teva vida , aquella que et feia sentir segura i que no et plantejava grans reptes ni propòsits. En aquest canvi hem d'estar disposats a perdre alguna cosa, per en un futur encara que no hi estiguem del tot segurs, guanyar-ne una altre.

En el meu cas concret, tot i que com bé he esmentat abans molts d'aquests espais actualment s'han convertit una zona de confort, els meus espais d'aprenentatge considero que han estat tots aquells que jo he decidit anar, com per exemple l'esplai, i seguidament el voluntariat com a monitora amb els infants i joves. Valoro l'esplai molt positivament i el destaco , ja que tot i que sigui un espai on jo actualment em senti còmode i segura, crec que sempre serà un espai d'aprenentatge per a mi , ja que cada dia se'ns plantegen temes nous als quals ens hem d'enfrontar, i sovint equivocar-nos en les nostres decisions o bé escollir el camí encertat. 

Des del meu punt de vista, és necessari de tant en quan abandonar la nostra zona de confort i apostar per un canvi, ja que en cas contrari el que farem és acomodar-nos i deixar d'aprendre moltes de les coses que ens planteja la vida i per tant perdríem moltes oportunitats. És cert, que cadascú s'aventura a allò que vol o més ben dit pot, però cal donar-li importància al canvi, per petit que sigui. 

Aquest procés és difícil, i sovint ens costa i per això ens tirem enrere, però tirar-se enrere tampoc està malament; per dur a terme qualsevol canvi important a les nostres vides em d'estar segurs i trobar el moment adequat. 

Un requisit fonamental per poder sortir de la zona de confort i endinsar-nos en una nova zona d'aprenentatge, és coneixen's a nosaltres mateixos, per tal de saber el que necessitem en cada moment determinat, allò que el nostre cos i cor ens demana, i alhora saber quan ho volem i com. 

Paradigmes de l'Educació Social

Per començar, m'agradaria fer èmfasi en una de les definicions pel terme didàctica: 

Didàctica és la disciplina pedagògica, de caràcter pràctic i normatiu, que té per objecte específic la tècnica de l'ensenyament, és a dir, la tècnica d'orientar i dirigir eficaçment als alumnes en el seu aprenentatge. 

Alves de Mattos 

I destaco aquesta definició ja que m'agrada concebre l'educador com algú que guia, orienta, acompanya.. al educand cap al camí que aquest trii ; i no pas, com algú que adoctrina, algú que transmet idees i conceptes sense prendre importància del valor que l'altre li atribueix a aquestes idees, és a dir concebre la educació o els processos d'aprenentatge com a processos d'ensenyança. 

Tot i així, com bé es pot imaginar la didàctica ha anat canviat al llarg del temps depenent del moment històric en el que es trobava la societat. Podem identificar doncs sis fases diferents: Fase artesanal, fase metòdica, fase filosòfica, fase aplicativa, fase explicativa-normativa i fase epistèmica. 

Des del meu punt de vista, l'Educació Social es troba en la última fase, la fase epistèmica; ja que si considerem que provenim de la ciència, tot dependrà del paradigma en què es miri. No existeix una única realitat, és a dir, que depenent del punt de vista que prenguem actuarem i opinarem d'una manera o una altre, no hi ha una manera d'actuar universalment correcte, i això és així perquè en el món de l'educador social es treballa amb les persones, i aquestes no són iguals; cadascú té unes potencialitats, unes debilitats, unes necessitats, unes mancances, uns interessos.. diferents, ja que si no fos per això tots seriem iguals i perdríem aquesta part tant bonica de les persones, la part que ens fa característics i únics. 

En aquesta mateixa línia, com bé ja he esmentat tot dependrà del paradigma amb el que veiem les coses. Podríem dir que els paradigmes són un univers coherent d'idees i principis que intenten donar una explicació total; el que fan doncs, és reunir les teories, per fer fonaments teòrics per tal que aquests puguin ser aplicables. 

Partint doncs des d'una visió epistèmica, en el qual existeixen infinites realitats, per a mi la didàctica segueix o bé hauria de seguir la combinació de dos paradigmes: 

Per una banda, el paradigma mediacional centrat en l'educador, és a dir entendre l'èxit educatiu a partir del bon procés de planificació. Una planificació feta a mida de l'educand, és a dir tenint en compte les necessitats i els interessos d'aquests , ja que tot el que fem ho fem conjuntament i treballem amb aquestes persones. 

Crec que és important ja que les relacions que establim amb les persones en el moment que partim des de la posició d'educador social és professional, i que si les establim és per una finalitat educativa i socialitzadora , amb la qual cosa em de tenir un fonament en allò que fem per tal que les nostres accions i els nostres mètodes prenguin sentit. 

D'altra banda, el paradigma ecològic, és a dir prenent un enfocament global, ja que si partim d'una fase epistèmica el que té més sentit és que observem des d'un punt de vista ampli de possibilitats , mètodes, situacions.. 

En aquest paradigma hauríem de concebre l'educador i l'educand com a iguals, ja que el seu tracte seria de reciprocitat i interacció, on ambdós persones construeixen conjuntament el significat de les coses, i en sentit i la importància que prenen aquestes, pel simple fet que treballen conjuntament i ambdós s'eduquen i aprenen junts. 

Mapa conceptual de la didàctica de l'educació social

La meva imatge de l'educació social

Si em paro a pensar amb el terme: Educació Social, i busco alguna imatge que per mi, la simbolitzi, em venen al cap dues  imatges: un mirall i un llibre.

Un mirall,ja que crec que tot el que aportem als altres no és altre cosa que el nostre interior, abans d'acompanyar a algú a un creixement personal cal que ens coneguem a nosaltres mateixos, i no només això sinó que crec essencial per a la nostra futura professió com a educadors coneixen’s a nosaltres mateixos, les nostres capacitats, les nostres limitacions , els nostres interessos en cada moment.. ja que només d'aquesta manera farem una bona feina tant per els que ens envolten com per nosaltres mateixos.

Una altre de les imatges que se'm passen pel cap , la qual he escollit per aquesta entrada, és un llibre, un llibre obert amb moltes pàgines i preferiblement en blanc.

I perquè un llibre? Un llibre té molts continguts, en un llibre es reuneixen les idees, els pensaments, els sentiments, les experiències.. tot allò que l'autor ha volgut plasmar en unes pàgines per tal que una altre persona es pugui enriquir d'aquest i possiblement en pugui extreure alguna cosa més enllà del que en un principi l'autor ha volgut expressar, i que per tant mai s'hauria pogut imaginar.

Per mi, l'educador social en el seu dia a dia té infinites experiències que el fan ser d'una manera determinada, i aquest llibre té la finalitat d'escriure totes aquestes vivències, perquè en qualsevol moment del nostre transcurs professional necessitarem veure les nostres arrels , el nostre recorregut en aquest món tan complex on coneixerem a moltes persones i cadascuna d'elles diferents i mereixedores d'un espai en la nostra memòria.

Des del meu punt de vista, tot el que vivim dia a dia fa que el dia de demà siguem d'una manera o d'una altre, i si la nostra feina o més ben dit, la nostra passió és el tracte amb les persones i conèixer gent per poder aportar el nostre granet de sorra per tal que la vida d'aquesta persona sigui una mica més positiva, res ens serà indiferent i tot perdurarà sempre a la nostra memòria, i si això no és possible doncs que menys que tenir-ho tot escrit en un lloc tant bonic com és un llibre?
Seguint en aquesta línia, crec que és necessari que en la nostra feina siguem com un llibre obert, ja que en moltes ocasions haurem de conèixer els experiènces més dures de les persones amb qui fem el viatge d'acompanyament i aquest és dels dos, no només sóm nosaltres els que coneixem sinó que l'altre persona també ens ha de conèixer a nosaltres. No podem esperar de l'altre el que nosaltres no fem, la confiança s'estableix amb la col·laboració dels dos, i només d'aquesta manera podrem tirar endevant la relació si nosaltres també obrim les nostres portes del nostre interior i ensenyem qui som. 


"La educación no es preparación para la vida; la educación és la vida misma." 
John Dewey 

Què opina la gent del carrer?

Aquest és un video l'hem fet tres estudiants d'Educació Social, vam optar per fer entrevistes a la gent del carrer per tal que fòssin ells mateixos els que expliquessin la seva experiència i com viuen ells això que anomenem crisi. Com es pot veure la opinió és diversa, alguns es veuen afectats i d'altres no tant, però tots tenen la por al cos pel que passarà el dia de demà.

Esperem que us agradi!